19F dia internacional contra la LGTBIfobia en en l’esport

En el nostre primer any, el C.E. LGTBI+ DRACS València celebrem el Dia Internacional contra la LGTBIfobia en l’Esport en memòria del primer futbolista professional que va visibilitzar la seua orientació afectiu-sexual, Justin Fashanu.

En aquesta data recordem que encara fa falta molt per fer per a bandejar qualsevol tipus de discriminació en el món de l’esport.

La LGTBIfobia en l’esport

Des de la mort de Justin Fashanu en 1990, el primer jugador de futbol que va declarar públicament la seua homosexualitat estant en actiu, víctima de l’assetjament sistemàtic per la seua orientació i de quedar apartat de l’esport per part dels clubs fins als insults i desqualificacions que han patit les fubtolistas del Real Club Esportiu de La Corunya que van fer pública la seua relació aquest mateix 2019, es repeteixen els mateixos patrons LGTBIfobos que intenten minar les vides i carreres de les persones diverses en l’esport.

No fa falta buscar exemples de LGTBIfobia en l’esport d’elit, el dia a dia de les competicions esportistes està plagada d’insults d’odi, normalitzats i consentits, cap al col·lectiu LGTBI amb insults i amenaces; fins i tot en l’esport base.

La invisibilitat de les persones diverses en l’esport

Al fil de la baixa presència mediàtica de la dona en l’esport, la presència de les persones amb discapacitat o diversitat física i/o intel·lectual és pràcticament inexistent, malgrat les intervencions específiques de les administracions per a promoure l’esport inclusiu i que hi ha lligues específiques i la majoria d’esports es practiquen en la seua modalitat adaptada.

L’estigma cap a les persones que conviuen amb el VIH continua amb el seu invisibilización hui dia, fet que produeix una desinformació que desemboca en por, violència, discriminació, serofobia interioritzada i frena el diagnòstic primerenc. Les persones en tractament, i per tant amb un nivell víric indetectable, desenvolupen el mateix nivell esportiu que les persones seronegativas i són intransmissibles.

La presència de les persones trans en l’esport és quasi inexistent i les polítiques d’admissió en les federacions i en la competició d’alt nivell no s’ajusten a la realitat social i a la legislació vigent, impedint, en la majoria dels casos, l’accés i el desenvolupament esportiu d’aquestes persones. Hui dia cap persona trans ha participat en els JJOO.

La segregació per gènere (binarismo de gènere) representa un escull molt pronunciat que impossibilita en molts casos la participació de les persones intersexuals i que a vegades pot arribar a estigmatitzar-les.

La llibertat per a expressar l’orientació afectiu-sexual de les persones està molt limitada a la resposta social i, unànimement, les persones esportistes que posteriorment han visibilitzat la seua orientació han expressat que han patit problemes de desenvolupament esportiu per no poder expressar-se lliurement o viure la seua realitat per a poder rebre públicament afecte i suport que els hauria sigut molt important per a poder deslligar tot el seu potencial.

El nombre de persones l’orientació afectiu sexual de les quals no normativa havia sigut declarada o era visible en els últims JJOO (Riu 2016) va ser de tot just 49 (0,4%) enfront de 11.551 atletes. En tota la història de la lliga de futbol masculí d’Espanya no hi ha cap esportista que haja declarat una orientació afectiu-sexual no normativa.

La reivindicació dels col·lectius desfavorits no és que se’ns posen les coses més fàcils, sinó que no ens les posen més difícils.

La presència del masclisme en l’esport

Les bases de l’esport s’han desenvolupat, a vegades, sota un prisma no igualitari, heteropatriarcal; i en l’ensenyament d’aquest, des d’etapes primerenques, s’ha centrat en un binarismo en el qual se li atribuïen esports de força, estratègia i destreses als homes i deixaven a un costat a les dones, relegant-les a la pràctica d’esports estètics, però sempre tutelades per homes: ja siga com a gestors, entrenadors i altre personal qualificat.

Un clar exemple d’aquesta discriminació és que a les dones no se’ls va permetre participar en els JJOO fins a l’any 1900 i la seua participació va ser d’un 2%, xifra que no aconsegueix el 15% fins a 1972 i mai ha aconseguit o superat el 50% de participació.

Respecte al paper de la dona com a gestora o com a entrenadora, a Espanya, de les 65 federacions esportives tan sols 4 de 65 tenen com a presidenta a una dona (6,2%) i el nombre d’esportistes en possessió de llicència federativa és de 2.814.387 homes enfront de 771.746 dones, és a dir, un 78% d’homes i 22% de dones (dades 2018).

Fins i tot en la nostra societat es repeteixen mantres discriminatoris en les classes d’Educació Física amb la segregació o amb frases ben conegudes que atribueixen aspectes negatius a les dones o la feminitat com: “corres com una xiqueta”, “tens menys força que una xica”, “això és un esport d’homes”

La presència estimada de les dones esportistes en els mitjans de comunicació és de només un 5% (anàlisi de l’estudi de Saiz Baranda 1979-2010), unes vegades sola (2%) i altres acompanyada per almenys un protagonista masculí (3%), mentre que l’home ho era en el 92%.

Molt faena, però un futur divers i just si conjuminem forces.