0
Dones esportistes y lesbianes: doble discriminació
En aquests dies de tancament degut a l’emergència sanitària que s’ha produït per la SARS-COV_2 no volem deixar de costat la nostra labor per a reivindicar la igualtat per a les persones del col·lectiu LGTBI en l’àmbit esportiu.
L’esport és una eina de desenvolupament personal. La pràctica esportiva permet el desenvolupament físic i cognitiu, potenciant la capacitat d’esforç i compromís, les habilitats socials i una multitud de destreses enriquidores.
“L’esport té el poder de transformar el món. Té el poder d’inspirar, d’unir a la gent com poques altres coses…Té més capacitat que els governs de derrocar les barreres socials.” (Nelson Mandela)
No obstant això, les bases sobre les quals estem sustentant la pràctica de l’esport són les de la segregació on els diem a les dones, des que són xiquetes, que no han de “córrer com una xiqueta” (com si això existira) o “pegar com una xica”.
Un clar exemple d’aquesta discriminació històrica és que a les dones no se’ls va permetre participar fins a la segona edició dels JJOO moderns, organitzats pel COI, l’any 1900 i la seua participació va ser d’un 2%, xifra que no aconsegueix el 15% fins a 1972 i mai ha aconseguit o superat el 50% de participació.
Les bases de l’esport s’han desenvolupat, a vegades, sota un prisma no igualitari, heteropatriarcal; i en l’ensenyament d’aquest, des d’etapes primerenques, s’ha centrat en un binarismo en el qual se li atribuïen esports de força, estratègia i destreses als homes i deixaven a un costat a les dones, relegant-les a la pràctica d’esports considerats estètics, però habitualment tutelades per homes: ja siga com a gestors, entrenadors i altre personal qualificat.
Dones com Kathrine Switzer van anar obrint el camí de la dona esportista: en 1976 va desafiar les regles, en les quals, oficialment no es feia esment que només els homes podrien entrar en la carrera i tampoc hi havia un lloc en el formulari d’inscripció per a seleccionar el gènere; no obstant això, cap dona havia corregut aquesta marató inscrita de manera oficial i, durant aquesta carrera, van intentar tirar-la del recorregut. Va acabar la carrera en 4 hores i 20 minutos, però després seria desqualificada i expulsada de la Unió Atlètica d’Amateurs. No obstant això, el suport que després va rebre va eclipsar l’escàndol i va obrir passe a una nova etapa.
D’altra banda, el paper de la dona com a gestora o com a entrenadora, a Espanya, de les 65 federacions esportives tan sols 4 tenen com a presidenta a una dona (6,2%) i el nombre d’esportistes en possessió de llicència federativa és de 2.814.387 homes enfront de 771.746 dones, és a dir, un 78% d’homes i 22% de dones (dades 2018).
Tornant al marc binari dels JJOO, fins a 2012 no s’ha incorporat la categría masculina en boxa i rugbi en els passats jocs de Riu 2016.
Pel que fa al futbol, un informe elaborat per FIFPro, en col·laboració amb la Universitat de Manchester, destaca que el 49% de les futbolistes no cobra per jugar i el 87% finalitzarà la seua carrera esportiva abans de complir 25 anys per la poca o nul·la remuneració econòmica que perceben.
A Espanya es negocia ara el primer conveni col·lectiu que regule els salaris de les jugadores en un marc de clara confrontació entre l’RFEF i LaLiga, que impedeix avançar en l’acord. Ara mateix el sou mitjà se situa en 400 euros mensuals.
Entre les esportistes internacionals, Ada Martine Stolsmo Hegerberg, Pilota d’Or, davantera en l’Olympique de Lió de la Division 1 francesa, ostenta el rècord al major suedlo registrat, la xifra del qual ascendeix a uns 400.000 euros anuals; xifra irrisòria enfront del seu homòleg Messi, valorat en 8,3 milions d’euros mensuals.
Per si foren pocs exemples de desigualtat, les dones no normatives, ja siga per la seua identitat de gènere o la seua orientació afectiu-sexual, pateixen de violència verbal i institucional de manera habitual en l’àmbit esportiu.
Un exemple recent va ser la repercussió mediàtica que va protagonitzar el bes que , Magdalena Eriksson de Suècia i Pernille Harder, que van protagonitzar un bes en el camp. Cal recordar que les persones heterosexuals “ixen de l’armari” contínuament amb frases com “veuré a la meua dona/marit”, “la meua núvia és..”, “he quedat amb el meu xic”; no obstant això, no reben una repercussió social.
Desenvolupar-se esportivament, o bé en un model social que no accepta i/o no inclou les relacions afectives no normatives, o viure amagant una part de la teua pròpia vida (amb la no acceptació que això implica), és prácticmente impossible.
Aquests són alguns dels exemples d’obstacles que han de superar les esportistes lesbianes en el nostre territori; per això, i moltes altres raons, reivindiquem una Llei d’Igualtat LGTBI Estatal, que permeta que les dones lesbianes no el tinguen més difícil. A més és necessari que les polítiques d’igualtat siguen transversals a l’àmbit esportiu i insistir que l’ensenyament de la pràctica esportiva, ja siga en l’ensenyament públic, com en els clubs, es faça des d’una perspectiva de gènere i d’igualtat.
Reivindiquem una vegada més, el foment de l’esport en diversitat, sense discriminació, en un entorn de desenvolupament personal inlcusivo.
Acabem amb la lesbofobia en l’esport, per un esport segur, inclusiu i divers. Necessitem referents: xiques empoderades que vagen obrint camí en l’esport.
El que no es veu, no existeix. Visibilitza’t!